acróbatasBáilame el agua, úntame de amor y otras fragancias de tu jardín secreto, sácame de quicio, hazme sufrir, ponme a secar como un trapo mojado, lléname de vida, líbrame de mi estigma, llámame tonto, olvida todo lo que haya podido decirte hasta ahora, no me arrastres, no me asustes, vete lejos… pero no sueltes mi mano. Empecemos de nuevo, toca mis ojos, nota la textura del calor… ¿Por cuánto te vendes? Píllate los dedos, deja que te invite a un café… caliente, ¡claro!... y sin azúcar, sin aliento… |
![]() |
||||
|
Se muestran los artículos pertenecientes a Mayo de 2006. 01/05/2006Venezia![]() Venezia es increíblemente preciosa... 02/05/200611![]() - Cafe "au lait" calentito...
May@ando![]() Tengo cosas que contarte y escribirte, pendiente una crónica del concierto de Álex, los paseos por la ciudad de los canales y los colores, el libro que terminé allí y el que empecé de vuelta... Los segundos que me faltan ya para completar mis días sin asfixia ni agobio... Y también tengo una sonrisa para tí. Te escribo, pronto. Martes, 02 de Mayo de 2006 07:41 Autor: acrobatas. #. Tema: Ensoñaciones del paseante solitario No hay comentarios. Comentar. 04/05/2006Àlex Martínez en Galileo![]() Si veis la serie de fotos que he colgado en el floggg podréis haceros una idea de lo especial que fue el concierto de Álex el pasado lunes, 24 de abril, en la sala Galileo de Madrid. La excusa del fin de semana era poder verle en Madrid con banda y el momento fue tan emotivo y desprendió tanta magia que tardaremos en olvidar todos los detalles de una noche irrepetible. La banda estuvo espectacular: Miguel Ballester (Batería), David Bayés (Bajo, Contrabajo) y Javi Vaquero (o el doble de Chaouen :P) (Guitarra); y por el escenario pasaron grandes amigos: Paco Cifuentes (con Faro de Mar), Lucía Caramés (con Ciudad), Pancho Varona (con Como un dolor de muelas), Paco Bastante (con Oh, qué será), los tigres - Kiko Tovar, Miguel Dantart y Paco Cifuentes- (con Vengo a Cantautar)... Tocó todas las canciones del disco (me quedó la pena de no escuchar "Una corazonada" junto a Carlos Chaouen, pero otra vez será, seguro... y se marcó dos homenajes tocando una canción de Chico Buarque (la que tocó junto a Paco Bastante) y la que ha incluído en el disco Cantautar, Temps era temps, de J.M. Serrat. Jueves, 04 de Mayo de 2006 09:57 Autor: acrobatas. #. Tema: En Directo No hay comentarios. Comentar. Marina - Carlos Ruíz Zafón Lo compró Rubén, lo leyó e insistió en que tenía que leerlo. Así lo hice y, como muchos otros amigos, después de leer "La sombra del viento". Las comparaciones son odiosas pero yo me quedo con "La sombra del viento" sin lugar a dudas. Marina tiene dos historias paralelas que no acabo de unir. Me enamoró la historia de Daniel, Marina, Germán, la casa de Sarrià... los paseos por una Barcelona que conozco y reconozco... las catedrales, el raval, Sant Pau... pero tiene un punto de rareza que no me acaba de gustar, que más que terror me da risa...He leído algunas opiniones en foros de lectura y me asombra leer cosas como "Cuenta la macabra historia que vivió un chaval de 15 años llamado Óscar Drai, antes de marcharse de Barcelona para olvidar sus miedos" o "historia con dosis de terror, amor, intriga y misterio"... o "A veces es un poco oscuro, siempre llueve y algo sangrienta"... Me ha gustado pero tiene algo que no me ha cuadrado del todo... Habrá que esperar la nueva entrega de Zafón. 05/05/2006Ca-la-ma-ro ...lo único que no me gusta de esta noticia es que el 17 de junio tenía otros planes... Carlos Chaouen toca en la Sala Bikini... No me puedo dividir, creo que no faltaré a mi cita con Andrés pero estoy... triste...Viernes, 05 de Mayo de 2006 20:18 Autor: acrobatas. #. Tema: Ensoñaciones del paseante solitario No hay comentarios. Comentar. 08/05/2006AzulOscuroCasiNegro![]() Fuimos al cine en Semana Santa a ver esta película... Me gusta Quim Gutiérrez y tenía ganas de verla... me gustó el cartel y me llamó mucho la atención la información que leí sobre la película, así que allá fuimos... Yo os voy a animar a que vayáis a verla si todavía tenéis oportunidad (no se si sigue en cartelera...). Visitad la página web de la película y escuchad la BSO... qué maravilla... podría estar horas escuchando ese piano.... Y también os recomiendo el blog de Daniel S. Arévalo en Club Cultura... En él hace una pequeña reflexión sobre las críticas que ha recibido un mes después del estreno de la película, merece la pena. 09/05/2006Portada![]() Nunca me ha llamado excesivamente la atención el trabajo de Niña Pastori, he escuchado algunas canciones que sí que me gustan pero, por ejemplo, nunca he comprado un disco suyo... No conozco su trabajo pero sí que os puedo decir que he escuchado la versión de "Burbujas de amor" en este disco que ha sacado último de "Joyas Prestadas" y no me gusta nada... Martes, 09 de Mayo de 2006 10:26 Autor: acrobatas. #. Tema: Ensoñaciones del paseante solitario Hay 4 comentarios. 11
- Ponerme a estudiar (ya!) ...hoy sonará de fondo para mi evita... Somos levedad de Manolo García Martes, 09 de Mayo de 2006 10:42 Autor: acrobatas. #. Tema: Pour Aujourd\'hui No hay comentarios. Comentar. 10/05/2006Un franco, 14 pesetas![]() El lunes fuimos a ver el debut cinematográfico como director de Carlos Iglesias, que a su vez es el actor protagonista, "Un franco 14 pesetas". Desde que vimos las crónicas de la presentación de la película en el Festival de Málaga teníamos ganas del estreno para ir a verla... Es una pena ir con el prejuicio de que Carlos Iglesias era "Benito" en la serie televisiva "Manos a la Obra" porque lo que nos presenta con esta película es algo completamente diferente. Yo fui a verla con ese "noseque" de ir a ver la película de Benito y la verdad es que me sorprendió gratamente. La sinopsis: "España 1960. Dos amigos, Martín y Marcos, deciden marcharse a Suiza en busca de trabajo. Dejan a sus familias en España y emprenden un viaje hacia una nueva vida en la Europa del progreso y las libertades. Allí descubrirán una mentalidad muy diferente, a la que deberán adaptarse trabajando como mecánicos en una fábrica y viviendo en un pequeño pueblo industrial. Con la llegada de Pilar, la mujer de Martín, con su hijo Pablo, y de Mª Carmen, la novia de Marcos, se les termina la vida de hombres solteros que llevaban en un país con tanta libertad. El trabajo sigue siendo el día a día de Martín y Pilar, mientras el pequeño Pablo comienza a ir al colegio y a integrarse. Con la muerte del padre de Martín, se plantean que lo que habían ido a buscar ya lo han conseguido y es hora de regresar. Para su sorpresa, será más difícil la vuelta que la ida." 11/05/2006El abrazo de papá![]() Podría ser el título de un mini-cuento, ¿verdad? Pero no, el título de estas líneas tiene que ver con algo que me pasó ayer por la mañana... Después de dar varias vueltas buscando "nosequé" en una tienda de deporte, de quedar, ir de un lado para otro, sonreir a viejos conocidos, volver por Sant Boi como una habitante más, de pasear por las calles encontrando viejos recuerdos... Después de todo eso llegué a mi antiguo barrio, en el que crecí, en el que jugué al escondite, al pilla-pilla, a las canicas, a beisbol, a la comba, al bote, a las muñequitas, a médicos, a papás y mamás, a la goma, a "churro, mediamanga, mangotero", en el que compartí mis primeros secretos con mi vecina Maite (¿dónde estará?), en el que dí mi primer beso, en el que tuve mis primeros amigos y amigas, mis vecinos, mis hermanos... Un barrio a las afueras del pueblo, dicen que uno de los más marginados y peligrosos... Cuando iba al instituto recuerdo que a la gente le daba miedo venir a mi casa por el camino que había que hacer hasta ella... Yo, la verdad, nunca tuve miedo... y mis vecinos siempre han sido las personas más maravillosas del mundo... con sus cosas... pero personas entrañables. Llegué al barrio, a la peluquería, di besos... y, por sorpresa, me dijeron que mi padre estaba en el bar de al lado... Ellos, mis padres, hace 5 años que marcharon del barrio y pocas veces les encuentras por allí (demasiados recuerdos). Entré en el bar, en ese bar al que de pequeña iba todos los domingos en busca de mi coca-cola (recuerdo ser tan bajita y pequeñita que tiraba de la chaqueta de mi padre para que me hiciese caso) y el sifón para el vermouth... ¿Qué será del sifón? ¿Ya nadie bebe vermouth con sifón? Es el mismo bar en el que tuvieron colgada una foto de mi comunión hasta hace bien poco. Yo insistí varias veces en que quitaran esa foto, pero estuvo ahí colgada hasta que hace poco cambiaron los dueños... Pues bien, entré al bar y a lo lejos, como en los viejos tiempos, había un grupo de unos 10 hombres... En una mesa 4 jugaban al dominó, el resto miraban la partida, reían y tomaban todos un vinito para acompañar la partida. Uno de los de la mesa era mi papi... se le veía feliz, allí con los amigos de siempre, los que ahora tienen tanto tiempo libre como él y lo gastan en hacer todas las partidas que no podían hacer cuando trabajaban 15 horas diarias y se dejaban la espalda por un sueldo a fin de mes. Al verme se levantó y me dió el abrazo más especial que he sentido de mi padre, me comía a besos y jamás le había visto tan contento al verme... Presumió de su hija delante de todos los amigos mientras todos recordaban lo pequeñita que era y lo grande que me he hecho, lo buena niña que soy y lo orgulloso que está mi padre de mi... (Sólo le faltó preguntarme si quería una cocacola, como en los viejos tiempos...). Salí del bar con la sonrisa más grande que he tenido en mucho tiempo, sintiéndome enormemente bien por fuera y por dentro... Por la tarde llamé a mamá para ver como estaba y le conté lo que me había pasado... Ella me dijo que ya le había contado papá que había estado con él... Le dije que me había dado el abrazo más grande de la historia y se reía... Yo le decía: "Es verdad, le ví hace nada, el domingo, y le volveré a ver mañana o pasado, pero el abrazo de hoy ha sido especial, inesperado, él no esperaba verme y se ha alegrado de verdad, ha sido una verdadera sorpresa... Y yo, mamá, estoy más feliz que unas castañuelas"... Os quiero mucho. Jueves, 11 de Mayo de 2006 11:43 Autor: acrobatas. #. Tema: Ensoñaciones del paseante solitario Hay 7 comentarios. 17/05/200611![]() - Cuenta atrás para los exámenes Avuí no estic inspirat 19/05/2006"Hoy es viernes y quiero bailar, sólo bailarrrrrr........"![]() Hace días que no estoy inspirada para contaros nada... (Avuí no estic inspirat i no crec que cap dia ho hagi estat, Quimi Portet dixit). La verdad es que llevo una semana de ritmo frenético... Me he dedido a volver a la Facultad para rescatar las últimas dos semanas de clase y que la recopilación de apuntes no se hiciese tan pesada pero me he encontrado con muy, muy, muy poca gente conocida y he tenido que tirar de biblioteca y libros... que no está nada mal pero lleva más tiempo. Ahora se donde estoy y todo lo que me queda por hacer... ufff... se presenta un mes de junio movidito con exámenes y un mes de julio de entregas de pre-proyecto de posgrado. NPCMV. Este finde, por fin medio en casa... Mañana concierto de Muchachito Bombo Infierno en las fiestas de Sant Boi y después a Barcelona a ver a Rafa Pons... Habrá que disfrutar antes de la cuenta atrás. En el trabajo los viernes por la tarde no hay nadie... Buen momento de ponerse al día en noticias y eventos. Os dejo una buenísima notícia de El País de hoy sobre el que ya sabéis es mi ídolo: Andrés Calamaro (Buenos Aires, 1961) ha apartado momentáneamente su repertorio más rockero por "los tangos más poéticos y académicos". Tinta roja, su nuevo trabajo, producido por Javier Limón y en el que participa, entre otros, Niño Josele, reúne 10 canciones que oscilan entre Gardel y Piazolla. "No espero que este disco me convierta en un tanguista, ya que al mismo tiempo es mi disco más flamenco", dijo ayer el cantante. Tinta roja es el resultado de una buena amistad y de dos años de trabajo, en los que han fluido los intercambios entre "la cultura flamenca y la criolla". Entre Buenos Aires y Madrid, Javier Limón, productor del álbum; el guitarrista Niño Josele, el pianista José Reinoso y el guitarrista argentino Juanjo Domínguez han hecho posible este esperado trabajo, en el que se resumen textos de diferentes décadas del siglo XX y en el que ha tratado de alejarse del folclor. Tampoco ha optado el cantante por una interpretación donde prime la impostura. Su voz suena áspera bajo los acordes de las guitarras: "El género tiene que ser puro y naturalmente acústico", argumenta. La grabación, en palabras de Calamaro, fue complicada e intensa y se vivieron "verdaderos momentos de emoción". La publicación del disco, que se pone a la venta el lunes en España y Argentina, coincide con un momento de efervescencia tanguera en ese país. "No se había dado un fenómeno parecido en los últimos 50 años. Por encima de las fusiones con otras músicas sobresale una tendencia a recuperar el estilo más antiguo y ortodoxo", recalca el músico. Calamaro presentará Tinta roja en una gira por cuatro ciudades españolas (el 14 de junio en Granada, el 17 en Barcelona, el 22 en A Coruña y el 24 en Madrid) en la que tocará acompañado por "los músicos que han hecho la gira de Cositas buenas con Paco de Lucía" más José Reinoso al piano. Superada la crisis autodestructiva que le mantuvo apartado de los escenarios durante cerca de seis años, Calamaro vuelve a ser el músico hiperactivo de siempre. Lleva dos días en Madrid y compatibiliza la promoción de Tinta roja con los ensayos del concierto del próximo día 27 en Valladolid, en el que compartirá escenario con Ariel Rot y algunos de los artistas más importantes del rock latino. Relajado, charlatán como siempre y aparentemente feliz, Calamaro llega con la agenda repleta de proyectos. Acaba de grabar un disco en Argentina con el músico Litto Nebia, en el que se incluyen algunas de sus nuevas composiciones -"me alejo cada vez más de las sofisticaciones"-, al tiempo que se ultima un disco estelar de homenaje al músico argentino, en el que se barajan los nombres de Joaquín Sabina y Alejandro Sanz -"El mejor éxito que puedes esperar es la amistad y el respeto de los colegas"-, y todavía anda dándole vueltas a Inditóxicos, el álbum en el que se juntarán las canciones que compuso entre los años 2000 y 2003 y que son el reflejo de una época en la que trabajaba como un músico de laboratorio: "Ni me tomé el trabajo de salir a buscar los aplausos ni editar los discos", añade. Tras la resaca de esa época, regresó a los escenarios españoles arropado por un público que conoce bien sus canciones. "Es algo que tengo que celebrar todos los días aunque mi psiquiatra me ha recomendado que no me lo tome con soda", aclara. En Buenos Aires, donde ha vuelto a fijar su residencia, Calamaro ha sido elegido por la revista Rolling Stone personaje del año y ha sido galardonado con dos premios Gardel, pero el compositor resta importancia a los halagos: "Ya se me pasó la edad de la vanidad. Antes que las fotos y los premios prefiero quedarme en casa viendo televisión y leyendo los periódicos". Viernes, 19 de Mayo de 2006 16:58 Autor: acrobatas. #. Tema: Ensoñaciones del paseante solitario Hay 1 comentario. 21/05/2006Las sillas de Van Gogh![]() ... (....) Gauguin, casi obligado por Théo, decide ir en octubre de 1888 a Arlés. En un primer momento Van Gogh trata a Gauguin como una especie de padre, alabando todo lo que hace, imitando sus pinturas... porque la idea de Van Gogh de crear una casa de artistas en Arlés podía con todo lo demás y no quería que Gauguin se marchase de ninguna manera. A Gauguin le molesta tanta admiración y que siempre esté detrás suyo... se cansa pronto de su estancia en Arlés y quiere marcharse. Es en ese justo momento cuando Van Gogh pinta estas dos sillas: La silla de Van Gogh en Arlés (1888) y La silla de Gauguin en Arlés (1888); las pinta como símbolo de sus diferencias. Son dos sillas vacías... esto quiere decir que no están, que ya no hablan, que no se sientan en sus sillas a hablar como al principio, que no hay comunicación... La silla de Van Gogh es la más sencilla y sobre ella vemos la pipa, el tabaco... elementos sencillos de su vida cotidiana, elementos humildes del personaje. La silla de Gauguin es una silla de brazos con una línea más redondeada y sobre ella vemos libros, símbolo de la cultura, como si fuese un personaje más intelectual, más literario... y también vemos la vela, símbolo de la sabiduría mental. 22/05/2006Luneeeeeeeeeees![]() ME DORMIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII, BUAHHH!!!! ¿Habéis visto el solecito de ahí arriba? Buena semana para todos!!! En esta noche de brisa suave que mayo amansa, Niña Candela, frontil de avispas,
. Lunes, 22 de Mayo de 2006 09:20 Autor: acrobatas. #. Tema: Ensoñaciones del paseante solitario Hay 3 comentarios. 23/05/2006Buenos AiresPorteño fui desde que, en Caminito, El gran Panchito Varona ha empezado a colgar en su blog los sonetos que ha ido haciendo Joaquín Sabina a lo largo de la gira Ultramarina para la presentación de cada ciudad en la que tocaba. La verdad es que lo que está haciendo Pancho en esta gira no tiene nombre... Todos los seguidores le estamos tremendamente y eternamente agradecidos... Y es que Pancho es Pancho... Me faltan palabras... 25/05/2006Jo no t'espere![]() Sergio siempre me envía correos interesantes, ahí va el del pasado 23 de Mayo: "DAVANT LA VISITA DEL PAPANOSALTRES NO T’ESPEREM Els dies 8 i 9 de juliol el Papa vindrà a València a clausurar el Cinquè Encontre Mundial de les Famílies. La doble condició que ostenta –cap d’Estat del Vaticà i cap de l’Església catòlica- fa que aquesta visita no deixe indiferents els ciutadans i ciutadanes, tant si aquests són catòlics com si no professen cap religió, sobretot perquè les postures públiques de l’Església incideixen en les valoracions dels drets i deures de la ciutadania. D'altra banda la implicació, el suport incondicional que estan prestant les diferents administracions de la ciutat, la Diputació, la Generalitat i l'Estat està molt més enllà del que és tolerable en un Estat aconfessional. No és acceptable que les institucions públiques estiguen destinant un volum ingent de recursos humans, econòmics, infraestructures... a uns actes que no deixen de ser una proposta d'una organització, l'Esglèsia catòlica, que ni ens representa a tots ni és part de l'interès comú que ha de guiar l'actuació dels poders públics. I tot això en un acte que imposa un model excloent de família. Els grups, col.lectius i organitzacions que subscriuen aquest escrit, plurals i distints en la seua orientació política, composició ideològica, confessional o no, manifestem: 1/ Estat laic i societat laica No vivim en una societat amb una única cultura o una única religió. Aquesta realitat és un tret indefugible del moment històric i social, però és també una oportunitat per enriquir la nostra visió i viure la solidaritat amb “l’altre”. Tots i totes tenim dret a ser i celebrar el que som: ateus, agnòstics, religiosos, creients...i harmonitzar mitjançant el diàleg i les pràctiques concretes –en defensa dels drets humans, socials, ecològics i una societat més justa- les nostres creences amb les dels altres i amb la societat. Per tal que la convivència siga possible i positiva per tothom, cal, com a condició indefugible, que l’Estat siga laic, i faça possible en una societat laica, l’exercici dels drets inherents a tot col·lectiu. Alertem conseqüentment a certs sectors de l’Església catòlica perquè eduquen la seua arrogància confessional i assumesquen que el futur passa per la laïcitat de l’Estat i de la societat amb totes les conseqüències de respecte i d’igualtat, sense cap privilegi a una determinada religió. El Govern, per altra banda, ha de ser conseqüent amb la aconfessionalitat que consagra la Constitució, legislar segons criteris de laïcitat i fomentar el respecte a la diversitat. 2/ Víctimes del neoliberalisme El sistema neoliberal es desenvolupa i s’estén a costa de crear exclusió i marginalitat en persones, pobles i regions. Reivindiquem l'opció moral i ètica a favor dels desfavorits i denunciem el suport legitimador al sistema neoliberal que practiquen les confessions religioses. La connivència que any rere any exhibeixen les autoritats catòliques amb els representants del poder polític i militar, com a la processó del Corpus de València, és una imatge plàstica d’aquesta perversió. Instem, doncs, al conjunt de la societat i, especialment a totes les esglésies i tradicions religioses a treballar per un planeta net, habitable i sostenible; a fomentar unes relacions entre els pobles i persones basades en la solidaritat, la cooperació i el respecte mutu; a comprometre’s en la cultura de la pau, de la no-violència activa i del diàleg com a eines eficaces en la resolució de conflictes, i a optar decididament per la desmilitarització dels estats i nacions com a garantia d’una pau justa en un horitzó possible. Totes i tots, incloses les esglésies i religions, s’acreditaran envers les generacions futures en la mesura en què els lleguem la cultura de la pau i de la vida. 3/ Acords Església-Estat En l’origen de moltes situacions de privilegi de l’Església catòlica i de conflicte amb l’Estat espanyol hi són els acords signats entre l’Església i l’Estat el 3 de gener de 1979. Aquests acords generen desigualtat de l’Església catòlica amb les altres confessions religioses, condicionen la llibertat de les dues institucions signatàries i difícilment alguns aspectes d’aquests acords passaria la prova de llur constitucionalitat. En propugnem, doncs, llur denúncia i derogació. 4/ Estat del Vaticà L’existència i reconeixement internacional d’aquest teocràtic, minúscul, artificial i anacrònic estat, el cap del qual és el Papa, és un privilegi i un atribut de poder que fa malbé la representativitat de l’organització internacional de les nacions.Recordem que el Vaticà no ha signat la Declaració Universal dels Drets Humans. Advoquem, doncs, per la supressió i no reconeixement d’aquest estat. 5/ Sistema educatiu i religió Propugnem un sistema educatiu públic, laic, democràtic, de qualitat i valencià. I això no és compatible amb la imposició de l'ensenyament de la religió que propugna la jerarquia de l’Església catòlica, la seua influència en la configuració i gestió del sistema educatiu amb criteris discriminatoris per raó de sexe, nivell socioeconòmic..., el seu monopoli de la transmissió de valors de convivència i qualsevol altre. El repte de la cohesió social que ens depara el jovent i la multiculturalitat exigeix l’esforç públic per crear condicions d’igualtat d’oportunitats per tal de poder exercir la llibertat envers el futur. 6/ Cultura i valencià La tendència a la censura del lliure pensament, de l'expressió artística o científica... en definitiva, de la cultura és una constant que perdura al llarg dels segles en la història de l'Esglèsia catòlica. No és extrany trobar-nos als nostres dies amb prohibicions o coaccions de les administracions públiques instigades des de la jerarquia religiosa sobre obres de teatre, festivals musicals, exposicions... Reclamem la plena independència de la societat i les institucions públiques front a les maniobres censores. D'altra banda des de l’infaust arquebisbe Mayoral ençà, fa gairebé 300 anys, l’Església ha practicat una neteja lingüística del valencià. Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena, Francesc Eiximenis, entre molts d’altres, donen fe de la contribució literària que hem llegat a la humanitat. Tanmateix l’Església s’ha caracteritzat, especialment el sector dirigent, per arrenglerar-se amb sectors poderosos que han eliminat els trets culturals del nostre poble i expulsat de la seua pràctica la llengua dels valencians i valencianes. Denunciem enèrgicament com un atemptat a la inculturació i als drets humans la imposició forçada del castellà que ha sofert l’Església del País Valencià, així com la seua influència decisiva en la castellanització de la societat, i reclamem la reparació d’aquest dret conculcat. 7/ Ostentació i misèria La maduresa ètica d’una societat es manifesta per la forma de tractar els qui ocupen els darrers llocs en l’escala social i per la preferència d’objectius en la distribució del pressupost públic. En una societat democràtica són les ciutadanes i els ciutadans els qui avaluen els esdeveniments públics i tenen la darrera paraula. De bon antuvi, per a la visita del Papa exigim contenció en les despeses públiques, senzillesa i sobrietat, i transparència financera: d’on vénen els recursos econòmics, qui els aporta i en quanta quantitat, en què s’esmercen, etc. Cal no oblidar que a uns centenars de metres de distància d’on es bastirà un cadafal que costa més de 130 milions de pessetes, malviuen immigrants sota el pont perquè l’administració valenciana no disposa de cap alberg. 8/ Diversitat familiar Des de fa dècades assistim a una important transformació de les estructures familiars en la nostra societat. Existeixen famílies tradicionals, extenses o nuclears, monoparentals, reconstituïdes, homoparentals, amb fills o sense, parelles de fet... L'alliberament de la dona, el reconeixement de la dignitat de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals, i les seues traduccions legals en quant a matrimoni, unions de fet, divorci, filiació... són part d'aquesta evolució que troba l'oposició intransigent dels sectors més reaccionaris de la societat que s'oposen a qualsevol canvi que supose perdre el poder simbòlic i real que exerceixen sobre la societat en aquesta matèria. Els gais, les lesbianes, els i les bisexuals i transsexuals i també les mares solteres, les persones divorciades... han estat col·lectius estigmatitzats, perseguits, i, fins i tot, cremats i condemnats a mort al llarg de la història. L’Església catòlica també té en aquest assumpte les mans tacades de sang i d’ignomínia. Contràriament al que cabria esperar per reparar les seues malifetes històriques, quan el Govern espanyol agilitza el dret al divorci o amplia els dret del matrimoni civil, la jerarquia catòlica s’oposa amb vehemència contumaç, de tal forma que ix al carrer a manifestar el rebuig a l’estima entre persones del mateix sexe, cosa que no va fer igual en la guerra d’Iraq i tantes altres reivindicacions socials. Recordem al Papa i a la jerarquia catòlica que la competència per legislar sobre les famílies, el matrimoni o el divorci és del Govern, no pas de l’Església. Aquesta només té atribucions sobre el seu sagrament, no sobre la legislació civil del matrimoni. Oblidar aquesta dada és pretendre retornar al nacionalcatolicisme de malaurada memòria, on l’Esglesia Catòlica va tindre amb la seua actuació a l’alçament militar del 36 i durant el franquisme molta responsabilitat col·laborant en un genocidi i sent part activa, sense haver demanat disculpes ni reconèixer errors. 9/ Les dones Les esglésies, unes més que altres, són institucions fortament marcades pel patriarcalisme i pel masclisme, i al llarg de la història han produït una teologia misògina que ha considerat les dones com a pràcticament inductores de tots els mals, sobretot dels que fan referència al sexe. Per altra banda, difícilment podria haver estat d’altra forma, si tenim en compte que la producció teològica i la direcció de les esglésies han estat en les mans de teòlegs i eclesiàstics celibataris. Tot i així, les dones a través d’una aferrissada i constant lluita van adquirint situacions d’igualtat en la societat civil. Contràriament a aquesta tendència emancipatòria, la jerarquia catòlica assumeix una retòrica que lloa les excel·lències de les dones, però en la pràctica no les permet elegir lliurement i, fins i tot, justifica els maltractes a les dones. Denunciem per tant aquesta pràctica adulteradora i misògina, i exigim plena igualtat per a la dona. Cal acabar amb qualsevol discurs o pràctica discriminatòria cap a les dones. 10/ Drets reproductius i salut sexual L’ús dels anticonceptius en la vida sexual de les persones és el recurs que més ha humanitzat les relacions sexuals i les ha dotades de responsabilitat en les decisions reproductives. La maternitat i la paternitat responsables són possibles gràcies als anticonceptius, la reproducció assistida, la implantació d'òvuls fecundats.... Ens oposem, per tant, a la doctrina de l’Església que els condemna, i li demanem, en tant està influint en les polítiques dels Estats i les decisions de les persones, què, amb criteris multidisciplinars, revise la seua tradicional postura sobre sobretot allò que fa referència al sexe en general. Els drets reproductius estan reconeguts internacionalment com a part dels drets humans i inclouen que tant les dones com els homes tinguen el control de la seua sexualitat, i dels mètodes anticonceptius en particular, i puguen decidir si volen tindre fills, quan i cóm. També impliquen un reconeixement a les diverses opcions sexuals per a viure una sexualitat feliç, lliure i amb salut. Reivindiquem que es garantitzen aquests drets per a l'autonomia de les dones. 11/ Preservatius, SIDA i estigma social Els preservatius són el mitjà més escaient per tenir unes relacions sexuals més segures, i és el recurs que l’OMS propugna per frenar la pandèmia de la SIDA. Considerem que la jerarquia de l’Església es fa còmplice d’aquesta pandèmia amb la increïble condemna que fa d’aquesta mesura de prevenció sexual, necessària per a poder tenir unes relacions sexuals responsables i saludables. És indispensable la desestigmatització que eradique els missatges punitius difosos des dels púlpits i que van contribuir a crear la imatge de la SIDA com a "càstic de Déu". Som conscients que l'estigma del VIH-SIDA es relaciona amb la carència de medicaments antirretrovirals, per tant és necessària la mobilització per a proporcionar tractaments a totes les persones que viuen amb el VIH, contribuint d'aquesta manera a eliminar el patiment provocat per l'estigma de la SIDA. 12/ Bioètica Actualment els éssers humans tenim la immensa sort de conèixer científicament moltes qüestions que formen part del procés originari de la vida. Els constants avenços en la investigació genètica i les biotecnologies posen al nostre abast unes possibilitats terapèutiques que fan possible curar i previndre moltes malalties fins ara incurables. Millorar, sanar i humanitzar la vida és la tasca més noble dels científics. Encara que tot el que es pot fer, no per això s’ha de fer -perquè l’ètica ha d’acompanyar la recerca científica- no comprenem la postura de principi que té l’Església d’oposició i de condemna a les recerques científiques i a la possibilitat de posar la ciència al servei dels éssers humans. En el llindar d’una època farcida d’esperança en el camp de la vida ens cal la recerca comuna i intercultural d’una bioètica que acredite i fomente la responsabilitat humana. La veritat no es posseeix, es busca, i és la suma de moltes veritats. I sempre n’arriben de noves. Quan una veritat exclou les altres, deixa de ser veritat perquè el dubte és part de la veritat. En definitiva, la diferència fonamental entre el model social que defensa el Vaticà i els que podem plantejar les entitats que recolzem aquesta declaració és que nosaltres respectem la diversitat ideològica i la seua traducció en lleis i normes de convivència que sempre busquen donar llibertat i responsabilitat perquè siguen les persones les que puguen decidir; per contra, el discurs oficial de l'Esglèsia catòlica i moltes religions tracten d'imposar la seua proposta ideològica particular, mitjançant les lleis i normes de convivència, al conjunt de la ciutadania, tant si comparteixen la seua moral com si no. Volem denunciar el tarannà excloent i exclusiu que caracteritza el discurs religiós. Per aquestes raons convidem a la societat, a la ciutadania, a expressar la seua posició crítica, de manera activa i lliure. Per responsabilitat, per dignitat." Más en http://www.jonotespere.org Corazón tan blanco, de Javier Marías![]() Me ha costado un poco pero, por fin, he terminado "Corazón tan blanco" de Javier Marías. Es la primera lectura que hago de este autor y la verdad es que me ha sorprendido. Me habían hablado mucho de sus libros, sobre todo, me habían recomendado mucho "Mañana en la batalla piensa en mi", lectura que seguro hago en breve. Me gustaría recomendárosla, aunque seguro que muchos de vosotros ya lo habéis leido. La forma que tiene de explicar los momentos más profundos con uno mismo hace de la lectura un momento maravilloso. Los monólogos interiores, los personajes e historias que van y vienen, y regresan... y se vuelven a ir... De verdad, genial. De su hermano, Fernando Marías, leí hace poco "El largo Siglo XVI"... una lectura maravillosa sobre el renacimiento español pero espesa y dura de leer... También recomendadísima para los amantes de la historia del arte. 26/05/2006Tarde de domingo en la isla de la Grande Jatte, Seurat![]() ............................ 29/05/200611![]() - Cafe au lait (la imagen la "robé" de un fotolog pero no recuerdo cual...snif....) |
acrobatasblog@gmail.com Temas
Archivos
EnlacesArteHistoria
Bloggeando
Bon Voyage
Cahiers du Cinema
En DirectoEstá sonando
Lettura
MisceláneaPhotoTitularesOtros
|
||||